diumenge, 25 de juny de 2017

L’atenció a la diversitat a l’escola, una oportunitat per aprendre a créixer junts.

Un article de la revista de l'escola (http://www.patufet.cat/cop-dull/).
L’atenció a la diversitat a l’escola, una oportunitat per aprendre a créixer junts
Nous reptes ens fan repensar en la tasca escolar com un procés viu, en constant evolució, sempre molt a prop de l’alumnat i de les seves necessitats

Al llarg dels últims cursos s’ha parlat molt de l’educació inclusiva i de l’atenció a la diversitat, el Departament  d’Ensenyament ha presentat un nou decret sobre l’escola inclusiva, han  augmentat les USSE o SIEI (diferents maneres d’anomenar alguns recursos de suport a l’educació inclusiva), s’ha proposat la reconversió de les escoles d’educació especial en centres de serveis i recursos als centres ordinaris... S’ha obert un debat dins i fora de la comunitat educativa des del convenciment que en una aposta pedagògica cap a la inclusió no n’hi ha prou amb bones intencions, calen els recursos necessaris perquè les escoles puguin atendre la diversitat amb qualitat i garanties d’èxit.
A finals de juny ens trobem amb la notícia que a  diferents escoles de l’Hospitalet se’ls assignarà una USEE de primària. Nosaltres som una d’aquestes escoles. Sense gaire temps per reflexionar sobre l’encaix d’aquest recurs en el nostre projecte, la nostra prioritat ha estat continuar atenent les necessitats de tot el nostre alumnat dins de l’escola. Hem continuat treballant, com hem fet sempre, des d’una perspectiva inclusiva, amb tots els recursos que tenim a l’abast per tal de conèixer, acollir, acompanyar el procés d’adaptació i atendre les necessitats de cadascun dels nostres alumnes i les seves famílies, amb les seves peculiaritats (siguin o no reconegudes, perquè tots tenim necessitats pròpies que cal tenir en compte).
No deixem, però, de reclamar aquells recursos que creiem necessaris: la figura de l’educador que, amb molt esforç, finalment s’ha reconvertit en mitja jornada més de mestre i l’augment de les hores de vetllador o d’auxiliar d’educació especial que encara ens manquen per poder atendre les necessitats de l’escola, que han augmentat tant a primària com a infantil aquest curs. Aquesta tasca ha implicat tots els estaments: la direcció, el consell escolar, l’assemblea de mestres, alguna comissió de pares, l’AMPA... La resposta de l’Administració davant la necessitat de recursos sovint és molt tèbia, esgrimint la manca de pressupostos, fa petites passes que no resolen les mancances que patim.
D’altra banda, immersos en aquesta feina tan intensa hem hagut de treballar a la vegada aspectes que creiem fonamentals perquè aquest nou repte sigui una tasca reeixida: la formació del professorat, el treball en equip per elaborar una proposta treballada, coherent i consensuada, el traspàs a la comunitat educativa per fer-los partícips i corresponsables del projecte... Quan el Departament d’Ensenyament vol implementar iniciatives noves hauria de preveure com facilitar la formació, el temps i els mitjans adequats per poder posar unes bones bases i tirar endavant cada projecte que proposa. Nosaltres, però, continuem buscant diferents maneres d’abordar totes les vessants d’aquesta situació.
Davant de nous i vells reptes l’escola està en constant evolució i necessita repensar i posar en valor tot allò que ens pot ajudar a entendre millor la nostra tasca. Per això sovint busquem  moments de la nostra història que ens situen en el temps i ens fan sentir que formem part d’un projecte que ja fa gairebé cinquanta anys uns mestres, pares, mares, nens i nenes van posar en marxa per lluitar per aconseguir una escola pública i de qualitat per a tothom...
Anant enrere vam retrobar el treball titulat “La socialització de l’alumnat amb necessitats educatives específiques a mesura que es fan grans”, que va escriure Montserrat Company i Prats, mestra fundadora de l’escola, regidora d’ensenyament a l’Ajuntament de l’Hospitalet i entusiasta de l’educació,  el curs 1993-1994 després d’una llicència d’estudis. Hi fa molt d’èmfasi en el treball per assumir la funció tutorial i compartir la responsabilitat del mestratge que implica a tota la nostra escola.
Aquest treball en equip ha de girar al voltant d’alguns dels paradigmes que suposen el repte del treball inclusiu dins del centre i que, per tant, fan referència a tot l’alumnat:
  • Tots som únics i diversos.
  • La diversitat  de comportaments i capacitats és un factor dinàmic i enriquidor per tot el grup. “ (Montserrat Companys i Prats, 1993-94.  “La socialització de l’alumnat amb necessitats educatives específiques a mesura que es fan grans”, pàg. 9)
  • La socialització permet adquirir la capacitat d’establir relacions positives amb el context social més proper: família, escola, classe, lleure... i el procés de construcció d’aquest aprenentatge genera les condicions favorables per a nous aprenentatges.
  • La funcionalitat dels aprenentatges dins d’un projecte socialitzador basat en la construcció  i l’intercanvi de coneixements i actituds, en un entorn afectiu i acollidor, que desenvolupi les competències necessàries per a la vida.

Aquests principis ens porten a organitzar la vida a l’escola al voltant de metodologies obertes i inclusives on cadascun dels alumnes del centre trobi el seu lloc, la motivació, els materials i el suport necessari per desenvolupar-se com a persona en el context més proper i, de retruc, en  la societat.
Organitzacions com els racons de lliure circulació a infantil, els racons intercicle a mitjans, les preguntes al cicle dels grans, els projectes, els tallers, els grups flexibles, la sala... són estratègies que anem millorant però que des de fa molt temps formen part  d’una manera de treballar més propera a les necessitats de l’alumnat. Obrir el treball del grup classe al nivell i al cicle ens permet ampliar las possibilitats d’aprendre entre iguals, compartir propostes i que cadascú pugui interaccionar, experimentar i construir coneixement, elaborar-lo, compartir-lo, exposar-lo... en funció de les seves necessitats, expectatives, habilitats i possibilitats.
I la tasca del dia a dia ens demostra que aquest és un camí que ens porta a compartir moments difícils, sí, però sobretot a compartir somriures i abraçades, a l’acceptació de l’altre tal com és, a compartir jocs i aprenentatges, a aprendre tots de tots, a empatitzar...  perquè tot forma part de l’educació i en aquests procés tots hi sortim guanyant.
Sempre hem parlat al llarg de tot l’article dels alumnes en el seu conjunt, de l’escola en la seva globalitat, de la comunitat educativa, amb tota la intenció perquè allò que fem ho fem per a tots en el sentit més ampli de la paraula tots, que no vol dir de la mateixa manera sinó de la manera més adequada per a cadascun. Per això pensem que l’atenció a la diversitat a l’escola és una oportunitat per aprendre a créixer junts.
I, per acabar, podem recuperar aquestes paraules de la Montserrat Companys que diu al final del seu treball:
“Hem après que no és possible establir un itinerari únic, ni una estratègia de suport o d’intervenció. Hem après que les diferències entre els alumnes amb greus discapacitats i amb importants problemes d’aprenentatge és gran i que demana respostes diferents. Hem après, per tant, que hem d’estar oberts a estratègies educatives diverses que haurem d’estructurar a mesura que la seva història escolar ens mostra la seva evolució...”( pàg. 147)
I compartir la seva visió quan diu:
“Estic contenta amb la feina feta tot i que sé que no està acabada i que cal treballar-la encara, hi ha moltes coses a corregir, altres a aprofundir, algunes a elaborar.[...] m’ha obert noves perspectives en el meu treball i ha actualitzat part de la formació. Crec que m’ha animat a seguir aprofundint en el tema.” (pàg. 163)
Perquè el més important és mantenir aquest esperit de treball i constància, de curiositat i ganes d’aprendre i la il·lusió per fer créixer el nostre projecte.
(Dedicat amb molt d’afecte a Montserrat Companys, amb qui no vaig poder compartir la tasca professional però sí gaudir de la seva herència a l’escola Patufet-Sant Jordi.)
Silvia
mestra d'escola

dimarts, 20 de juny de 2017

El relat de la imperfecció com a normalitat...




"El relat de la imperfecció com a normalitat". Aquesta frase que acabo de llegir en un article de l'Anna Manso en el suplement Criatures del diari Ara m'ha semblat una genialitat. Quan més gran em faig més crec que el perfeccionisme, la intransigència, la critica i mirar als altres amb una exigència desmesurada ens porta a llocs a on no vull anar. Així que per acabar el curs vull compartir aquest article:


Sobretot quan diu: " I com em sento de descansada i feliç de poder explicar que estem com un llum, que volem i dolem, que els grups de WhatsApp i la hiperprotecció ens duen pel camí del pedregar, que equivocar-se és imprescindible, que la perfecció mata i l’humor salva vides."

Ara que aquest curs tan intens acaba desitjo tenir més temps per gaudir, descansar, desconnectar i reconnectar i poder escriure en aquest blog petites històries i confidències.





dimecres, 11 de gener de 2017

Pensant en els altres.


En el taller d'iniciació a la pedagogia sistèmica ens van recomanar aquest documental per fer un treball i val molt poder veure'l. Reflexionant sobre el que havia vist vaig fer un petit escrit:

 "Al començament del taller vaig veure el documental “Pensant en els altres” i vaig triar algunes de les idees sobre l’educació que expressa el mestre i que crec que es relacionen amb temes que vam tractar al taller:
 • Anar a l’escola a ser feliços, només tenim una vida i hem de viure-la amb alegria.
 • La clau de viure feliç es aprendre a pensar en els altres de debò.
 • Escriure cartes d’uns pels altres, compartir pensaments, compartir emocions,...
 • Aprofitar cadascuna de les experiències viscudes dins i fora de l’escola per aprendre i créixer com a persones. ( La mort de l’avia d’una de les alumnes fa empatitzar i compartir moments semblants a la resta: la mort del pare d’un altre,...).
 • Crear un clima de confiança per poder expressar-se, esperant però que cadascú estigui preparat per fer-ho.
 • La feina més important es donar valor a la vida i donar valor a la seva personalitat individual, reafirmar els seus punts forts i els dels seus amics i a l'inrevés, crear lligams forts. (Sentir-se part d’un grup, resoldre els conflictes entre tots, evitar el menys preu, ser sincers, acceptar la responsabilitat de cadascun.)
 • Donar importància als seus sentiments.
 • Projectes comuns sense l’ajuda del mestre.
 • Saber escoltar i reconèixer els errors, els adults també.
 • Riure i plorar per aprendre. (Emoció per aprendre.)
 • Aprendre a pensar en els altres.

 He intentat relacionar-les amb els tres ordres de l’amor que regulen els sistemes:
   1. El dret a la pertinença
   2. La jerarquia
   3. L’equilibri entre el donar i el rebre

 El mestre dona molta importància al grup i a les relacions fortes que s’estableixen entre els membres del sistema per tant es fonamental el dret a la pertinença.

 S’estableixen normes que donen identitat als integrants i la pertinença al sistema depèn del respecte a aquestes normes. Això genera lleialtats, com es veu en l’escena en que un dels companys es castigat i la resta del seu equip no està d’acord.

 Si es trenquen les normes pot generar por a perdre el dret a la pertinença i això genera mala consciència, com quan el mestre ha de treballa el tema d’alguns companys que es senten menyspreats dins del grup. En aquesta situació no hi ha equilibri entre el donar i el rebre."